La gens increïble història dels bons marmolets i els malvats fatxendes
Hi havia una vegada un paradís amagat a una illa, fet de parets de màrmols metafòrics que morien al mar. Dins aquest paradís les hores i els minuts es confonien i l'única mesura de temps era el renou salvatge de les onades i la brisa.
Els marmolets, que habitaven sense preocupacions l'arena i les roques d'aquest lloc, gaudien d'un clima càlid i una vida sense preocupacions. La roba no era necessària, i com a qualsevol paradís, no existien els diners. Com havien d'existir, si no hi havia res susceptible de tenir preu? És fàcil imaginar que els habitants de Màrmols eren feliços, amb només alguns maldecaps: estimar-se, tocar-se, sentir-se en pau i llibertat, conviure.
Així era aquest lloc, i així hauria d'haver seguit per sempre. Però l'arribada dels fatxendes, dolents, malparlats i amb la cultura dels diners com a única educació va espatllar aquesta utopia, moments abans tan real.
La invasió fatxenda de Màrmols no va ser gradual; com totes les colonitzacions, va ser violenta i sense previ avís. Ningú no estava preparat per rebre aquelles persones, si és que mereixen aquest nom, i va passar com sempre passa en aquests casos: la bondat silenciosa va veure's interrompuda i sobrepassada per l'escàndol pervers.
Com ja he dit, va passar de cop. Un matí de sol i pau van aparèixer en grup, un grup nombrós carregat d'estris innecessaris i molts de crits. Els marmolets, agafats per sorpresa, no entenien aquell terratrèmol, i només podien explicar-s'ho en clau de broma. Els sons guturals que emetien els fatxendes ressonaven per tot, i l'eco de les seves veus grolleres interrompien sense pietat la calma dels indígenes i habitants de ple dret.
Si escoltaves amb atenció, destriant els rugits de les paraules, podies sentir com parlaven de la seva obsessió per coses com fronteres només existents sobre mapes viciats, per banderes que estimaven i banderes que odiaven sense cap altre criteri que la casualitat d'haver nascut aquí o allà. Odiaven cultures senceres, odiaven a l'altre i sentien una enveja enquistada i metastàtica. No entenien com aquella gent vivia al paradís sense pagar-ne un lloguer. Res indicava que les seves idees haguessin estat pensades o revisades en algun moment, simplement eren idees heretades de temps repressius que ells abraçaven com un tresor, com una espècie en perill d'extinció que necessita ser protegida a ultrança. La seva enyorança de violència i tirania passades i la seva por a llibertats futures eren tan evidents que, en primera instància, els marmolets només podien sentir-ne llàstima.
Però la llàstima no és un sentiment flexible, i quan els bastards fatxendes van començar la seva ofensiva, la llàstima dels marmolets va convertir-se en ràbia. Van patir que aquells ignorants els llencessin fems, intentant que retrocedissin per facilitar-los la invasió. Els insults, tan cruels com absurds, indicaven que els fatxendes sentien molta més aversió pels cossos nus que per la violència sagnant.
I, com a totes les colonitzacions, els violents van guanyar. Els fatxendes van aconseguir que els marmolets sentissin vergonya dels seus braços, dels seus culs, de les seves cames, dels seus pits, provocant que es tapassin, com si fossin culpables d'un crim que només havia existit a la ment de víctimes inexistents. Els marmolets, incapaços de violentar-se, van consentir també ser invadits per tot aquell soroll, opressiu, intolerant, groller, sense plantar cara ni platejar una defensa. Eren més i tenien raó, però la seva bondat i la seva falta de costum vers l'enfrontament els va fer pensar que el silenci era l'arma més poderosa... S'equivocaven. Tot i tenir la intel·ligència, la veritat, la història, l'educació i el sentit comú de la seva banda, foren aniquilats i, amb ells, aquell paradís.
Els marmolets, que habitaven sense preocupacions l'arena i les roques d'aquest lloc, gaudien d'un clima càlid i una vida sense preocupacions. La roba no era necessària, i com a qualsevol paradís, no existien els diners. Com havien d'existir, si no hi havia res susceptible de tenir preu? És fàcil imaginar que els habitants de Màrmols eren feliços, amb només alguns maldecaps: estimar-se, tocar-se, sentir-se en pau i llibertat, conviure.
Així era aquest lloc, i així hauria d'haver seguit per sempre. Però l'arribada dels fatxendes, dolents, malparlats i amb la cultura dels diners com a única educació va espatllar aquesta utopia, moments abans tan real.
La invasió fatxenda de Màrmols no va ser gradual; com totes les colonitzacions, va ser violenta i sense previ avís. Ningú no estava preparat per rebre aquelles persones, si és que mereixen aquest nom, i va passar com sempre passa en aquests casos: la bondat silenciosa va veure's interrompuda i sobrepassada per l'escàndol pervers.
Com ja he dit, va passar de cop. Un matí de sol i pau van aparèixer en grup, un grup nombrós carregat d'estris innecessaris i molts de crits. Els marmolets, agafats per sorpresa, no entenien aquell terratrèmol, i només podien explicar-s'ho en clau de broma. Els sons guturals que emetien els fatxendes ressonaven per tot, i l'eco de les seves veus grolleres interrompien sense pietat la calma dels indígenes i habitants de ple dret.
Si escoltaves amb atenció, destriant els rugits de les paraules, podies sentir com parlaven de la seva obsessió per coses com fronteres només existents sobre mapes viciats, per banderes que estimaven i banderes que odiaven sense cap altre criteri que la casualitat d'haver nascut aquí o allà. Odiaven cultures senceres, odiaven a l'altre i sentien una enveja enquistada i metastàtica. No entenien com aquella gent vivia al paradís sense pagar-ne un lloguer. Res indicava que les seves idees haguessin estat pensades o revisades en algun moment, simplement eren idees heretades de temps repressius que ells abraçaven com un tresor, com una espècie en perill d'extinció que necessita ser protegida a ultrança. La seva enyorança de violència i tirania passades i la seva por a llibertats futures eren tan evidents que, en primera instància, els marmolets només podien sentir-ne llàstima.
Però la llàstima no és un sentiment flexible, i quan els bastards fatxendes van començar la seva ofensiva, la llàstima dels marmolets va convertir-se en ràbia. Van patir que aquells ignorants els llencessin fems, intentant que retrocedissin per facilitar-los la invasió. Els insults, tan cruels com absurds, indicaven que els fatxendes sentien molta més aversió pels cossos nus que per la violència sagnant.
I, com a totes les colonitzacions, els violents van guanyar. Els fatxendes van aconseguir que els marmolets sentissin vergonya dels seus braços, dels seus culs, de les seves cames, dels seus pits, provocant que es tapassin, com si fossin culpables d'un crim que només havia existit a la ment de víctimes inexistents. Els marmolets, incapaços de violentar-se, van consentir també ser invadits per tot aquell soroll, opressiu, intolerant, groller, sense plantar cara ni platejar una defensa. Eren més i tenien raó, però la seva bondat i la seva falta de costum vers l'enfrontament els va fer pensar que el silenci era l'arma més poderosa... S'equivocaven. Tot i tenir la intel·ligència, la veritat, la història, l'educació i el sentit comú de la seva banda, foren aniquilats i, amb ells, aquell paradís.
Fi
Comentarios
Publicar un comentario